Ibercamera: Redescobrint Txaikovski

GironaNo tot van ser llibres i roses, aquesta diada de Sant Jordi, a Girona. A l’Auditori, feia aparició l’Orquestra Txaikovski de Moscou, amb un programa compost d’obres cabdals del compositor epònim, segurament el més cèlebre que ha regalat mai Rússia, i del qual tantes melodies són part inextricable de la banda sonora de les nostres vides.

A part de la reputada orquestra, la cita marcava el retorn a la urbs de la pianista Varvara Nepomnyaschaya, també moscovita, que ja ens havia visitat en el format de cambra a inicis de mes. La talentosa intèrpret portava a la carpeta el magistral Concert n.1 per a piano i orquestra, possiblement el més conegut de tots els temps del seu gènere. L’obra, estructuralment molt elaborada, progressa com un dolç remolí capaç de seduir-nos i sedar-nos, com un sortilegi que ens va fent voler caure més i més en el seu irresistible arravatament. És la música emocional per antonomàsia.

Seriosa i compenetrada a l’inici, Varvara es va anar deixant anar a mesura que avançava la peça, optimista i plena d'“allegri”. Tot i així, excepte pels “tutti”, la prestació de la solista i de l’orquestra va sonar força més serena del que s’esperava, fins i tot un pèl més lenta (o “celibidachiana”) que l’habitual, fet que potser va propiciar els aplaudiments fora de temps en el final del primer moviment. Varvara, no obstant, es va mostrar molt afable, agraint la cortesia del públic, igual que més tard en el bis. És una artista pura, generosa i propera, exempta de vulgaritat i presumptuositat.

Per la segona part, no calia escodrinyar massa en el catàleg de Txaikovski per trobar altres partitures recognoscibles des dels primers compassos i el director Vladimir Fedosseiev va optar per la Suite del Ballet “El Trencanous”, basat en una història de fantasia per infants. Ací vam poder veure en acció al conductor, ja que durant la primera part es trobava força amagat rere el Steinway. Fedosseiev, que fa més de 40 anys que regenta la formació, va disposar els músics de forma totalment plana -sense grades o tarimes- a l’escenari, amb els violoncels i contrabaixos a la seva esquerra, dos fets bastant inusuals. Però les diferents seccions van sonar imbatibles, amb les cordes a tota plenitud, els vents molt suggestius, donant les imprescindibles èmfasis jocoses i tendres, i la peculiar entrega dels percussionistes, alguns d’ells particularment enèrgics.

El director gaudia de l’acompliment com si les composicions fossin seves. I en realitat ho són en part, ja que l’arranjament proposat sí que el va escriure el mateix Fedosseiev a l’any 2006. Tot i així, l’obra concentra les seves virtualitats en el nucli inicial, amb les danses més evocatives i entranyables, perdent després cert alè i inspiració. L’audiència, que fins llavors s’havia comportat finament, va recaure llavors en els estossecs. Pels bisos, i per sorpresa, va pujar de la platea a l’escenari el també rus Evgeny Kleyner, que fa uns mesos havíem vist aquí mateix dirigint l’Orquestra del Palau de les Arts de València. A part de lliurar unes flors de circumstància, va poder incorporar-se al contrabaix, rematant l’ambient de celebració, molt distès i informal. La música no te per què ser sempre “seriosa”. Al cap i a la fi, era diumenge de Sant Jordi.

La temporada Ibercamera continua el proper diumenge, sempre a l’Auditori, amb la pianista barcelonina Alba Ventura i la seva improbable però al·licient combinació de Beethoven i Ligeti.