GISELA VICENÇ PASQUAL: “És trist que el debat més important al Barri Vell de Girona hagin sigut les campanes”

Gisela Vicenç Pasqual (Girona, 1966) és d’aquella classe de persones polièdriques que fan de mal etiquetar. Llicenciada en filosofia i en documentació, treballa de bibliotecària a l’arxiu de l’Ajuntament de Girona, gestiona la Pensió Bellmirall que van obrir els seus pares al Barri Vell de Girona -que també és un actiu centre cultural-, i està implicada activament en diverses associacions, com ara l’ANC. Temps enrere també ho va estar amb Súmate i amb la Fapac a Girona, que va presidir durant un any i fins fa uns mesos. Ara acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, Ofrena (Edicions Tremendes, 2017), que inclou dibuixos de Clara Gispert i que gira al voltant de l’experiència de la maternitat.

Escriu poesia des de fa molts anys?

Gairebé sempre n’he escrit, és el que em surt més o menys bé, però he sigut molt poc disciplinada. He escrit força, tinc poemes pensats que després no he escrit o he escrit en un paper i després he llençat, n’he perdut molts... Va ser així fins que la meva filla petita tenia un any i mig [ara en té 10] i em vaig dir: “¿Tota la vida escrivint i no en treus res? ¿Vols ser productiva d’una vegada?” Finalment vaig agafar una llibreta i un tema que m’interessa, com la maternitat, del qual tenia molta experiència perquè tinc tres filles. Ho vaig fer d’una manera retrospectiva perquè soc un animal remugaire. Molt poques vegades he escrit una cosa molt immediata, i quan ho he fet no m’ha agradat gens. Vaig anar fent fins a tenir un poemari i l’estiu passat vaig conèixer els editors d’Edicions Tremendes, que em van animar a publicar.

L’ha titulat Ofrena. Per a vostè és una ofrena la maternitat?

Per a mi, la maternitat es troba en el terreny del que és sagrat. No soc religiosa però m’interessa la transcendència. També perquè té el sentit de l’entrega d’una mateixa. El context de la maternitat em serveix per parlar de moltes coses: de la memòria, de la vida, de la mort i de la relació que tenen. Quan estava embarassada de la meva primera filla i em faltava un mes per parir, em va impactar molt una frase que va dir una llevadora, molt seriosa: “No estareu tan a la vora de la vida i de la mort com quan pariu els vostres fills”. Em va deixar espatarrada i, realment, quan he escrit sobre la maternitat la mort hi ha sigut molt i molt present. A més, el gener de l’any passat va morir el meu pare. I també hi ha la mort del perir, amb e, que té a veure amb la transformació. Quan ets mare, et converteixes en una altra persona i, d’alguna manera, mors. Sempre en qualsevol transformació hi ha renaixement i mort. Qualsevol que llegeixi els poemes entendrà què vull dir quan dic que la vida i la mort en el tema de la maternitat són indissociables.

Canviant de tema, els seus pares van obrir el primer hostal del Barri Vell de Girona.

El meu pare va ser un visionari. L’hotel l’ha regentat la meva mare i sempre ha anat a nom seu, però la idea va ser del pare. Va comprar la casa l’any 1949 i s’hi va instal·lar amb la família. Amb la meva mare no es van casar fins al 1962, però van començar a tenir hostes el 1961. Eren anys en què el meu pare anava a l’estació de tren en moto a buscar a clients, però el barri estava tan deixat que més d’una vegada el van plantar perquè es pensaven que els portava ves a saber on. Quan el meu pare va arribar a Girona, a part de conèixer pintors [Isidre Vicenç va ser pintor i professor de pintura], també es va fer amb l’Antoni Varés, en Josep Tarrés i en Lluís Bonaventura, de l’Arc. Gent que eren molt conscients del valor que tenia el Barri Vell, encara que en aquells anys estava molt abandonat. El meu pare volia pintar, però va pensar que es podria guanyar la vida en l’hostaleria perquè estava convençut que Girona era un tresor que en algun moment es descobriria.

La va encertar. Avui el Barri Vell és el centre turístic de Girona. ¿Creu que pot morir d’èxit?

És un perill que veig clar i fins i tot pròxim. El carrer de la Força està col·lapsat cinc mesos a l’any, de maig a setembre has d’anar demanant permís per passar. És un turisme que ve i se’n va, com a molt consumeix en una cafeteria o en un restaurant. Per una banda els veïns estan reaccionant i per l’altra les administracions neguen el problema. Ara és l’Ajuntament actual qui s’ho troba però no hi ha hagut cap dels governs anteriors, ni de les oposicions, que s’hagi assegut a pensar què volem fer amb el Barri Vell. Només ho han debatut els de la CUP i ara també Esquerra.

¿Troba a faltar un debat a fons sobre el Barri Vell?

I tant. Si volen un Barri Vell que sigui només un aparador a mi no em sembla gens bé i a molta altra gent tampoc, però seria una opció i s’ha de posar sobre la taula. És a dir, ¿volem un Barri Vell on hi hagi gent que hi visqui amb normalitat, com en qualsevol altre barri, o un Barri Vell per lluir les pedres, posar-hi els museus, festivals, etc? Ja ens trobem que hi ha un excés d’apartaments i la gent comença a parlar de gentrificació, de pressions de certes immobiliàries i inversors per fer fora els veïns. El debat més important que ha tingut aquest barri en els últims 20 anys ha sigut el del soroll de les campanes, que dius: estem tontos o què? És molt trist que el que faci saltar les alarmes hagin sigut les campanes quan el que hi ha és una falta de planificació i d’estratègia.

Per cert, les campanes es deuen sentir molt des de la seva pensió. ¿Se li ha queixat mai ningú?

Alguna vegada ens ho han dit, però no com una queixa. Normalment els que ens ho han dit són gent que et diuen que tenen un son molt lleuger. Nosaltres tenim un pot ple de taps i els diem que si tenen problemes n’agafin. Nosaltres tenim les habitacions al primer pis, però si t’enfiles al segon o al tercer, on dormia jo abans, és com si les tinguessis al davant. És evident que se senten, però no és el problema més gros que té el Barri Vell avui.