Comarques Gironines 24/04/2017

El Costa-Pau més profund i precís

'Íngrida-Àfrica' (Llibres del Segle), novel·la pòstuma de l'autor, reviu la lluita antifranquista i una sèrie de trobades personals a la Barcelona dels anys 50 i 60

Josep Pastells
3 min
Manuel Costa-Pau

Girona"Tota la meva generació ha crescut en una societat confrontada entre la llei del més fort i els que no podien acabar d'aixecar el cap. Entranyable Emmanuel Kant quan veu clar que el pairalisme divinal no mena enlloc. Que no cal amoïnar-se pel noumën. Que l'únic camí és la vocació humana d'autoformació espontània". Només són quatre frases extretes quasi a l'atzar de la novel·la pòstuma de Manuel Costa-Pau, 'Íngrida-Àfrica' (Llibres del Segle), però contenen més lucidesa i densitat que molts dels assajos que es publiquen avui en dia. Esclar que el llibre de Costa-Pau, que tanca la trilogia 'Encontres amb Tànatos', iniciada amb 'Janna' (2011) i seguida amb 'Diana Palmer' (2015), és molt més que una novel·la i reuneix en 167 pàgines història i pensament, propostes agosarades i capacitat de seducció.

La Barcelona dels anys 50 i 60, el contrast entre les tonalitats grisoses del franquisme i l'alegria i l'optimisme dels artistes o aspirants a artistes que en plena dictadura intentaven trobar el seu lloc al món, són recordats per l'escriptor i editor empordanès amb l'elegància pròpia de qui ja ha assolit una perspectiva prou enlairada, amb la destresa expositiva de qui ha decidit que la profunditat no està renyida amb un estil sobri i precís. Costa-Pau rememora la lluita contra la dictadura, la revolta d'obrers i estudiants i un reguitzell de trobades personals que sovint deixen el regust d'allò inacabat, però per sobre de tot ofereix fondària intel·lectual i capacitat de síntesi, agilitat narrativa i diàlegs improbables que, malgrat això, s'insereixen en la trama amb una naturalitat sorprenent.

"Deixeu-me dir almenys una cosa. Pregar-vos que mireu de no usar el terme anarquia com a sinònim de desgavell o de campi qui pugui", diu Llibert Esteve, estudiant afectuós i poc enraonador, en un dinar l'endemà de Reis al carrer Tarantana. "Au, vinga! Que volem viure en pau i no volem brindar amb vi enverinat", li etziben. Sembla una anècdota qualsevol, però té la capacitat d'elevar-se per sobre del moment històric i mostrar una situació pròpia de moltes èpoques i societats. Això és el que fa Costa-Pau. Amb coherència, amb una contenció gairebé telegràfica, mostra actituds de tota mena que, tot i situar-se en un escenari i uns temps molt concrets, poden considerar-se universals.

El pròleg d'Enric Pujol parla d'una obra "acabada i ben arrodonida", d'una pugna contra el temps -l'autor, víctima d'una malaltia terminal, va haver de completar la novel·la del llit estant- que ha estat guanyada. No exagera. El llibre, escrit en primera persona, alterna relat i pensament amb una eficàcia demolidora. Somnis i reflexions es confonen fins a formar un conglomerat literari força inclassificable que, gràcies als tocs de saviesa i humor, permet acabar 'Íngrida-Àfrica' amb un somriure d'orella a orella.

"Tu creus que estar amb qui et plau d'estar és perdre el temps?", li diu una de les protagonistes de la novel·la al narrador. "Bo", respon ell, rient fluix. Romanen plegats força hores, encara, fins que s'acomiaden amb un petó a la boca. Si la noia fos el llibre aquí ressenyat i li pogués formular una pregunta similar al narrador, en aquest cas el lector, costaria trobar respostes negatives, almenys entre el bàndol dels lectors competents.

Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936 - Gaüses, 2016) va fundar el 1995 l'editorial Llibres del Segle. El poemari 'Mont Perdut' (1955) i l'assaig 'Turistes, sirenes i gent del país' (1967) són dues de les mostres més notables d'una obra elaborada amb la meticulositat dels artesans, amb la passió dels artistes que s'hi deixen la pell a cada frase.

stats