GironaLa música litúrgica de Claudio Monteverdi i una selecció de quartets de corda del segle XX van formar la programació musical d’aquest cap de setmana a l’Auditori. Defugint els habituals compositors dels segles XVIII i XIX, la programació de la principal sala de concerts de la ciutat desplega altres clàssics vibrants que mai és tard per (re)descobrir. Sobretot si els intèrprets són d’alt nivell, com va ser el cas.
Quan parlem de 'música clàssica' ens referim concretament al període de Haydn, Mozart i el primer Beethoven. De manera més col·loquial, el terme pot incloure, per extensió, des de Bach fins a Mahler. Però hi ha també clàssics d’altres eres, més arcanes i més recents, injustament poc executats en els directes que es programen. Aquest fet fa que les seves obres siguin menys conegudes i valorades pel gran públic, però de cap manera vol dir que hi hagi menys substància musical. Així que se saluda que l’Auditori de Girona, amb el concurs d’Ibercamera, es plantegi a poc a poc a obrir horitzons i programar altres clàssics. Així va passar aquest cap de setmana, i a més, amb intèrprets de luxe, que d’alguna manera són fonamentals per a aquesta tasca de redescoberta musical.
Diumenge 12, per inaugurar la secció de cambra de la temporada Ibercamera, un jove però brillant conjunt català entrava a l’escenari deliberadament fosc de la Sala de Cambra. Era el Quartet Gerhard, que fent justícia al nom, arrancaven trepidants amb el 'Quartet n. 2' del compositor català Robert Gerhard, exiliat a Anglaterra per la Guerra Civil. Peça molt incisiva, ancorada en l’atonalisme, amb bel·licoses investides, quasi insolents, de 'pizzicato' i 'spiccato', però també un indefectible punt poètic.
El programa, tot dedicat a compositors del segle XX, continuaria amb el meravellós 'Quartet en fa major' de Maurice Ravel, una partitura típica de l’impressionisme Belle Époque, de subtils variacions al voltant d’un tema elegant, primaveral, que es va fent més melancòlic i agitat cap al final. I per concloure l'actuació, la prodigiosa 'Suite lírica' d’Alban Berg, que el compositor va redactar a partir d’un amor impossible. Però sortint del registre descriptiu de l’obra, es revela una experiència sònica rotunda i penetrant, superbament interpretada pel quartet, que va dedicar un simpàtic bis de Mozart als assistents.
Abans, el divendres 10, a la Sala Montsalvatge sonava Monteverdi –per a molts considerat el creador de la música en sentit modern–, en concret, amb extractes de 'Selva Morale e Spirituale', obra magna, executada a alt nivell per les mans i les veus del cor i ensemble Balthasar Neumann de Friburg. El concert també marcava el retorn a Girona del director granadí Pablo Heras-Casado, que aquí va viure i treballar durant la dècada passada, abans de creuar l’Atlàntic i fer-se càrrec d’importants orquestres americanes. El director es va mostrar peremptori, conduint amb gestos decidits, a la vegada que afable amb el públic, adreçant-se-li en moments en un català prou fluid. Com que es tractava d’una obra religiosa, no arriba al punt líric dels madrigals, però s'hi nota com el llombard era un inspirat inventor de formes, amb decisiva influència en la música futura, obrint evidentment el camí a Händel, però encara amb molta repercussió posterior. Tot i que concebuda per a espais amb voltes que posseeixen reverberacions naturals més potents que la de la Sala Montsalvage, ha quedat clar la seva evident densitat espiritual, asserenadora, levitativa. Si Cioran afirmava que "Déu l'hi devia tot a Bach", segurament li ha faltat escoltar més Claudio i la seva personalíssima banda sonora del principi del món.
La clàssica continua a l’Auditori el diumenge 19, amb l’homenatge a la gran figura del pianista i mestre hongarès Zoltán Kocsis, desaparegut prematurament el novembre passat.
