L’assalt als deu pisos haurà d’esperar

Els més crítics amb el món dels castells deuen estar encantats de no trobar avui l’enèsim titular anunciant una diada històrica. A l’altra banda, els fanàtics de les torres humanes es deuen haver ofès en llegir aquestes primeres paraules. En dies com el d’avui el que toca és trobar un discurs neutre i ser didàctic per valorar actuacions com la de Sant Joan en la seva justa mesura. Després d’uns anys superant rècords, aixecant cada cap de setmana el llistó i assolint amb assiduïtat castells estratosfèrics, sembla que quan arriba una de les grans cites del calendari tot el que estigui per sota de l’excepcionalitat ja no val. Només aquells que fa dècades que s’hi dediquen o que entenen l’activitat des del folklorisme més amateur poden entendre el que suposa, només d’entrada, que formacions com les dues vallenques arrosseguin setmana rere setmana centenars de persones només amb l’objectiu d’alçar castells amb l’esforç conjunt.

A Valls, la diada de Sant Joan és com una marató, una partida d’escacs sota un sol de justícia i, després de la revetlla, les colles han de saber dosificar molt bé les seves forces per evitar que les tres hores que pot durar l’actuació els passin factura. Conscients del seu potencial actual, i optant per un ritme diferent del dels seus veïns, la Colla Joves Xiquets de Valls va optar per no arriscar més del compte i gaudir de l’exhibició de festa major descarregant les millors construccions al seu abast.

Els nervis i l’ambició

Començar primer pot ser un avantatge però també un inconvenient si les coses no surten rodones. Els de la camisa vermella van optar pel tres de nou amb folre, una construcció que van coronar a la diada del Pati però que encara no havien pogut descarregar. Amb cares de concentració absoluta i intentant aturar cada petit moviment, el tres va posar-se en marxa i les gralles van validar la construcció. Els nervis, tot i que ben continguts, van fer-se evidents en aquest primer torn, si bé la veterania dels vallencs va ser suficient per fer arribar a bon port el primer castell de nou pisos de la diada. El tres va alçar-se amb bones mides i només la pressió del moment va fer que l’estructura presentés algun punt de fragilitat.

Després de setmanes d’assajos durs i de molts rumors, la Colla Vella dels Xiquets de Valls arribava decidida a donar el seu primer cop de puny sobre la taula atacant en la primera ronda el primer tres de deu amb folre i manilles de l’any, el més matiner que s’ha provat en la història dels castells. La fita, si tot anava bé, es prometia acompanyada de l’assalt al quatre de nou sense folre. No estem parlant pas de castells comuns de la gamma extra com el dos de nou amb folre i manilles sinó que l’objectiu suposava pujar dos o tres esglaons de cop per arribar, en ple mes de juny, a dues de les construccions més difícils del moment. Dos castells que, juntament amb el quatre de deu amb folre i manilles, componen el podi dels millors que s’han descarregat mai.

Despertant ovacions en tancar el peu, en col·locar-hi el pis de terços i, especialment, amb el vistiplau dels quarts, la colla va anar reservant forces mentre aturava els moviments habituals de l’estructura. Encara en condicions de coronar-lo, mantenint una bona mida al tronc, el pom de dalt del tres de deu va disposar-se a ocupar la seva posició, però els nervis van poder amb els més petits. Un dels dosos va arronsar-se amb l’entrada de l’acotxador i el pom de dalt va acabar cedint directament amb els primers passos de l’enxaneta. De sobte, silenci i estupefacció, la temperatura a Valls acabava de baixar deu graus de cop.

La plaça del Blat és especial pel que fa al format de les actuacions, i les colles no cedeixen el seu torn fins que no han fet l’aleta a la seva construcció. Si el tres de deu emmanillat és un castell colossal, la seva caiguda també és molt dura, més encara quan es tracta d’una despenjada, l’única situació en la qual un casteller cau des de tants metres sense que cap altre n’aturi l’acceleració fins a arribar a les manilles o al folre. La Vella va aparcar els deu pisos i va decidir-se a completar, amb neguit però sense gaires dificultats, el tres de nou amb folre.

Els nervis van per barris però la distància entre les dues pinyes, a la plaça del Blat, és gairebé inexistent i això fa que una guspira pugui saltar amb facilitat d’un costat a un l’altre. La Colla Joves Xiquets de Valls va buscar el cinc de vuit en el segon torn però molt aviat la canalla va mirar avall. Amb acotxadors col·locats l’enxaneta va decidir desmuntar i la colla va haver de canviar el seu castell pel dos de vuit folrat. Corredisses a la rotllana de la Joves per col·locar la canalla sobre la soca, quan les gralles ja sonaven i el pis de dosos enfilava amunt. Apamat en tot moment, el dos va ser tot un exemple de la nova manera de fer dels de la camisa vermella. Serens, sense presses i conscients que si fan bé ara la feina podran arribar a un gran final de temporada.

Els rumors que la Colla Vella havia assajat amb opcions el quatre de nou sense folre van calar tan fondo que després d’una caiguda del castell emmanillat molts aficionats encara esperaven veure una segona construcció mastodòntica. La soca del seu quatre de nou folrat va servir per abaixar revolucions a poc a poc. Els rosats van completar un quatre de bona factura i van començar a revelar com acabaria l’actuació. La llenya havia passat factura i a finals de juny, i amb tota una temporada al davant, tampoc cal arriscar més del compte.

La tercera ronda es posava en marxa amb la Joves tancant la pinya d’un altre quatre. La sorpresa va arribar quan castellers i aficionats van descobrir que no hi amagava cap pilar central. Descarregat el primer castell de nou de l’any i amb la convicció que la feina amb el cinc està ben feta, van decidir-se per treballar de cara al futur, rodant un cop més l’estructura bàsica del quatre de vuit, amb un pis de quints força lleuger.

L’actuació la va tancar la Vella de Valls, amb el seu segon quatre de vuit amb agulla de festa major, ja que divendres ja el van completar, i van recordar a propis i estranys que el més important és l’objectiu i que el camí és molt llarg.