El millor regal per a les bodes d’or

ReusTres llegendes de l’hoquei patins seuen en una mateixa taula d’un bar de la plaça Llibertat de Reus. Un d’ells és a l’estic el que Pelé a la pilota, o el que Muhammad Ali als guants. A Portugal anomenaven Joan Sabater O monstro do hoquei, el capità del gran Reus Deportiu que va guanyar sis Copes d’Europa seguides entre el 1967 i el 1972.

La gesta no hauria sigut possible sense l’home que seu al seu costat: el letal Juan Maria Vilallonga. A la pista el seu germà Joaquín era Vilallonga II i ell Vilallonga I, un portent físic que no es cansava de perforar les porteries rivals. Ho feia enfundat en una samarreta amb ratlles verticals que ondulava amb l’amplitud de la seva caixa toràcica.

Gravat a la pell

Davant seu, Raül Marín. El millor davanter de l’Estat, en paraules de Sabater, lidera el conjunt que ha fet el millor regal d’aniversari que podien rebre els seus companys de taula: el 14 de maig, exactament 50 anys després que els roig-i-negres guanyessin la primera Copa d’Europa, ara transformada en la Lliga Europea, Marín alçava la vuitena. La fita quedarà gravada per sempre a la memòria col·lectiva reusenca i també al braç dret de Marín, gràcies a un impressionant tatuatge del trofeu. No serà l’únic amb aquesta marca, resultat d’una aposta que comparteix amb alguns dels seus companys.

L’equip de Sabater i Vilallonga va derrotar el Monza italià en una final jugada a doble partit. El primer es va disputar a la ciutat llombarda, on es van desplaçar amb set cotxes de directius del club en un viatge ple de peripècies, recollides al llibre L’aventura del gran Reus,de Josep Cruset, que s’acaba de publicar.

Després d’un 3-3 a l’anada, el 14 de maig del 1967 els reusencs van entrar a la seva pista a matar. Al minut 3, Vilallonga I va estrenar el marcador i Sabater va marcar el 2-0 al cap de pocs segons. Dos gols més de Sabater i un doblet de Joaquín Vilallonga van fer inútil la reacció dels italians, que van acabar encaixant un 6-3. “El públic va ser la clau”, recorda convençut Juan Maria Vilallonga, i assenyala que el pavelló del carrer Gaudí tenia una capacitat per a 1.300 espectadors però que en ocasions especials com aquesta hi posaven unes grades suplementàries per arribar als 3.400.

“Sortiu a gaudir”

Tal com havien fet cinc dècades abans els herois de la primera, l’equip de Marín va guanyar la vuitena amb tres gols de diferència després de derrotar l’Oliveirense portuguès per 4-1. “Vaig dir als meus companys que sortissin a gaudir perquè, guanyéssim o perdéssim, la feina de la temporada estava ben feta”, recorda el capità. El mateix Marín va encarrilar la victòria obrint la llauna al minut dos de la final. No va respirar mai tranquil, ni després dels quatre gols: “N’he perdut tantes anant per davant amb avantatge i quedant poc temps... Els deu últims minuts d’aquesta final van ser els més llargs de la meva vida”.

Una de les anècdotes que recordarà Marín de la final és l’estat lamentable de la pista del pavelló Barris Nord, que van pal·liar clavant amb claus les peces del parquet que estaven aixecades. “Al final va sortir bé, o sigui que tampoc em queixaré, ara”, diu Marín, i les tres llegendes de l’hoquei reusenc s’uneixen en una mateixa rialla.