TOMÀS PALOS: “Un professor ha de ser valorat per provocar els alumnes perquè evolucionin”

Tomàs Palos va rebre fa unes setmanes la Medalla al Treball President Macià. Palos, nascut a Jerez de la Frontera fa 73 anys però tarragoní des dels dos anys, fa més de mig segle que treballa en el món de la joieria, i les seves creacions s’han pogut veure en exposicions arreu de l’Estat i també en salons europeus. Ha rebut diversos premis i guardons durant la seva carrera. Entre els anys 1975 i 2010 va ser professor a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona.

Per què creu que li han donat la Medalla Macià?

És una medalla al treball i la majoria dels que hem rebut aquest reconeixement enguany vam començar a treballar molt aviat, als 13 o 14 anys, com jo mateix. Penso que han valorat els 35 anys que he sigut mestre a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació. La Medalla Macià la dedico a tots els professors de l’escola.

Parli’ns de com va començar en el món de la joieria.

De ben petit m’agradava manipular amb les mans. No hi havia plastilina i feia figuretes amb el fang del carrer. Quan vaig acabar l’escola vaig començar com a aprenent al taller de joieria Borrut-Ros. No cobrava, però aprenia un ofici.

Però també va estudiar.

Sí, el que aleshores era l’especialitat d’esmaltador a l’Escola d’Arts Aplicades o Oficis Artístics, que llavors ja depenia de la Diputació. Escoles com aquesta i la Massana de Barcelona han fet una gran feina per evitar que alguns oficis no es perdessin. Allà assumeixo la part artística i de creació. No t’ensenyen només les tècniques sinó que et fan conèixer les teves virtuts i descobreixes que també ets un creador. Després em vaig treure el títol de joieria a la Llotja de Barcelona.

I d’alumne passa a ser professor.

Al cap de poc temps d’acabar, el director de l’escola em va demanar d’obrir l’especialitat de joieria, que encara no existia, i vaig poder dissenyar-ne el pla d’estudis. Va tenir molt èxit i en sis o vuit anys ja teníem matriculats una cinquantena d’alumnes. Llavors es podia començar amb catorze anys i durava cinc anys, el primer comú amb la resta de disciplines artístiques. I passava sovint que un alumne arribava volent fer escultura i acabava especialitzant-se en joieria.

Com era com a professor?

Penso que un professor ha de ser valorat no pel que sap sinó pel que ensenya i sobretot perquè estimula els alumnes, perquè els provoca perquè evolucionin. Quan vaig començar, els alumnes havien d’anar a Barcelona a fer la revàlida i recordo que sempre treien molt bones notes. Fa uns vint anys els estudis van passar de cinc a dos anys i va ser un canvi important. He sigut mestre potser de més de 500 alumnes, gairebé tots els joiers i mestres de joieria de Tarragona i d’altres establerts en altres punts de Catalunya. L’escola s’ha convertit en una referència a Catalunya.

Com és la joieria contemporània?

Les joies ja no es valoren per la pedra, el diamant o la quantitat d’or que porten, sinó que es té més en compte la creativitat i l’expressió. Ara es treballa amb materials que no són nobles, com plàstic, roba o teixits. Jo he fet servir circuits integrals d’ordinador per fer una joia. I un joier em va demanar un floc de cabells per incloure’l en una creació seva.

El 2010 es va jubilar com a professor.

Jo encara continuaria fent de professor. Llavors ho vaig poder allargar dos anys més perquè volia fer alguna cosa per internacionalitzar la joieria tarragonina i vam organitzar un simposi al qual van venir creadors de tot Europa, i cada un va deixar una obra a l’escola. Vam aconseguir posar Tarragona a l’aparador i vam sortir en revistes internacionals. A la joieria li costa estar als museus.

Què vol dir?

Als grans museus d’art contemporani costa molt trobar-hi joies exposades. Hi ha poques excepcions: la Tate de Londres o a Munic. I això que els museus egipcis i romans estan plens de peces de joieria. La fotografia ha entrat, per exemple, en la història de l’art. La joieria no. Potser perquè falten col·leccionistes de joies. Espero que ben aviat la joieria trenqui aquesta barrera.