JOAN VIZCARRA: “Molts il·lustradors s’han passat al format digital: jo reivindico el dibuix fet a mà”

Joan Vizcarra (Montblanc, 1967) és un dels caricaturistes més reconeguts i imitats del món. Un artista que porta prop de tres dècades treballant per crear una visió ben diferent dels personatges més coneguts.

¿Eres d’aquells que es passaven el dia al col·legi fent dibuixos?

Sí, des de ben petit. Per a mi dibuixar ha sigut sempre una necessitat vital. Fent quart o cinquè de bàsica, aprofitava els marges dels llibres per fer-hi còmics, caricatures dels companys de classe i dels professors...

Et van enganxar alguna vegada?

En una classe de mates. Estava distret fent una caricatura del professor, i em va veure. Com a càstig em va fer dibuixar a la pissarra tots els mestres del centre. Però el resultat va ser tan bo que fins i tot van venir pares a veure aquelles il·lustracions. Es podria dir que va ser la meva primera exposició.

Vaja, que ho portaves a la sang...

Tothom deia “Aquest xiquet com dibuixa!”, i acabes pensant que hi ha un component innat. El meu pare també dibuixava, i ho feia molt bé, però amb un estil més realista.

Quin procés segueixes per fer una caricatura?

Primer és bàsic adquirir material fotogràfic on aparegui la persona, l’estudio molt i, més tard, intento captar l’ànima del personatge. Això és el més complicat, perquè has de plasmar com és aquella persona en un dibuix. Cal donar aquest toc psicològic per proporcionar-li vida.

I això com s’aconsegueix?

En 25 anys he dibuixat personatges de tota mena, tots portem una caricatura dins i cal saber transmetre-ho en una il·lustració. Pots graduar la intensitat per ser més punyent o més respectuós amb el personatge.

Per exemple?

No és el mateix dibuixar un polític corrupte que recrear un actor idolatrat, que sempre tractaràs amb més respecte. No és el mateix fer la caricatura de Fèlix Millet que fer la d’Elvis Presley, de qui soc fan.

Vas a París, Londres, Roma, Madrid... i sempre hi ha les teves caricatures pel carrer. Com ho portes?

Que un senyor que treballa per guanyar-se la vida al passeig marítim de Marbella i un altre que pot estar a Montmartre, o a qualsevol altre punt del planeta, que estan tan allunyats, aprofitin les meves caricatures com a reclam, per a mi és un homenatge. Possiblement no soc el millor caricaturista del món, però sí que, segurament, soc el més copiat.

¿Sempre has tingut aquest estil que s’utilitza tant com a reclam?

El meu estil ha anat evolucionant amb els anys però el que he aconseguit és un segell propi, que quan la gent veu una caricatura meva sap que és un Vizcarra. Per arribar fins aquí el secret és disciplina i feina, no hi ha cap altra història.

En quins nous projectes treballes?

Des de fa uns anys també em dedico a fer grans formats. És un repte que és molt satisfactori i representa fer un salt qualitatiu en la meva trajectòria. També faig treballs per a col·leccionistes de l’estranger, tots els originals són fets a mà.

Destaques molt que el teu treball és artesanal...

Hi ha molta gent de la professió, il·lustradors, que s’han passat al digital. Jo soc dels que reivindiquen el treball fet a mà. Crec que el format digital, a la llarga, el que fa és devaluar la pròpia obra, al contrari de la feina artesanal, on cada caricatura és única. Vas a contracorrent, i per això estàs més buscat i més valorat. Cada cop hi ha menys dibuixants que treballem d’aquesta manera i això la gent també ho valora més.

En el teu cas, sí que es pot dir que ets profeta a la teva terra...

Que se’t reconegui d’on vens és el millor que et pot passar. Sempre que vaig al poble ho noto, que la gent està orgullosa del que he aconseguit. Per part meva, quan em fan entrevistes reivindico que soc de Montblanc. Porto molts anys fent montblanquinisme pels llocs.