“Les naferes del món d’avui no són pas degudes a cap acció nociva de la democràcia, sinó a la supervivència dels instints primaris de l’home i de les multituds per damunt dels progressos d’ordre intel·lectual, moral i material que l’home ha realitzat. Ni la llibertat ni la democràcia tenen la virtut de convertir un home en un àngel. L’error [...] és creure en la bondat natural de l’home. [...] La democràcia és un instrument, no pas de perfecció sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta bondat no existeix”.
Aquestes paraules són d’un tarragoní universal, Antoni Rovira i Virgili. Paraules escrites fa més de vuitanta anys i recollides en el seu llibre Defensa de la democràcia, que són malauradament vigents i necessàries avui dia. Des de fa massa anys vivim instal·lats en una mena d’acceptació fatalista, resignada, d’un conjunt de comportaments públics i privats que cauen en un gran sac negre que entenem per corrupció. Molts ressorts ens hi ajuden, entre els quals, paradoxalment, riure’ns-en: recórrer a la sàtira, als acudits que proliferen a les xarxes i a les ràdios i televisions. D’alguna manera, és la desactivació de la necessària acció a través d’una aparença de judici moral del hi, hi, hi.
Aquests últims mesos, amb la coincidència dels judicis pels casos Gürtel, Nóos, Palau, 3%, Pretòria, etc., estem sobresaturats i, sobretot, com paralitzats. Ara més que mai cal tenir el cap fred, fugir dels cants de sirena dels que, en el fons, són antidemòcrates, i defensar la democràcia com deia i feia Rovira i Virgili: “[...] Els partits són un instrument indispensable per a l’exercici regular de la democràcia. [...] Fills com són de la democràcia, molts partits han complert ben malament els deures filials”.
Els partits, indispensables, són els principals responsables i protagonistes de la necessària regeneració, que passa per fer net, absolutament. I no es tracta d’una qüestió de legalitat, sinó d’honorabilitat, que ens afecta a tots: no ha de ser socialment admesa la sospita de manca de netedat en l’acció pública. Cal que els partits siguin expeditius i que no donin cap responsabilitat pública als que s’hagi pogut comprovar que han tingut una actuació no tan sols delictiva, sinó simplement deshonrosa.
