L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Cap heroi amb capa a la manifestació de Montjuïc'

"Més aviat vaig veure-hi gent gran nascuda i crescuda escoltant la consigna “no et signifiquis”. Són els que acaben fent el tomb a la història"

3 min

Ahir vaig ser a la plaça d’Espanya, a la manifestació en favor dels càrrecs electes imputats per la justícia, i, certament, hi havia una gentada. Bé, les concentracions de l’ANC, Òmnium i l’AMI acostumen a ser tan multitudinàries que això d’ahir, en termes de procés, semblava un entrenament, un assaig general de diumenge al matí, sense despentinar-se. Però és que la demanda de referèndum i el desig d’independència han arrelat de manera tan profunda i natural en tanta gent al país que, quan els organitzadors sobiranistes es belluguen un mica, sempre hi ha cent mil persones disposades a manifestar-se. Però no, això mai no és fàcil. Tothom sap el que costa que un moviment social o polític ompli una avinguda com la de les fonts de Montjuïc i ho faci sense haver desplegat una gran propaganda els dies anteriors. I ho faci, un cop més, en pau, sense el més mínim incident.

Em mirava la gent de la manifestació i, com passa cada Onze de Setembre, un altre cop hi havia les tres generacions, amb majoria de gent de mitjana edat i gent gran, això sí. Aquella gent conscient que si els convoquen pensen que cal anar-hi, perquè cal que la foto quedi ben atapeïda, gent que no vol que ningú pugui dir allò tan suat que “l’independentisme es desinfla”.

Ara que tant parlem de sortir al carrer i mirar la realitat tal com és, la realitat és que, a Catalunya, per a molta gent, l’estat espanyol és ja una obligació, i amb ells ja no funciona cap dels mecanismes d’adhesió sentimental que defineixen, normalment, la relació d’un ciutadà amb el seu passaport. Una altra cosa són el vincles familiars amb Espanya, el veïnatge, l’idioma compartit, el gust per la cultura, tot allò que es pot fer d’igual a igual. Però pel que fa a la pertinença nacional, molts catalans han partit peres. Els resulta senzillament inconcebible que un tribunal, un parlament o un govern radicat a Madrid ordenin la seva vida política.

En el cas de la manifestació d’ahir hi ha un detall no menor: hi ha en joc la qualitat de la democràcia. A vegades es diu que la qualitat democràtica de l’estat espanyol és baixa. I pot sonar un punt arrogant, però és cert que ara l’Estat està enviant a judici càrrecs electes per haver tirat endavant un projecte polític que ha rebut l’aval de les urnes a nivells altíssims. Que està atacant la llibertat d’expressió, que està deixant fora milions de persones. I és una vergonya que l’Estat doni l’esquena als que diuen, de la millor manera possible, que volen votar. I és lamentable la condescendència dels que diuen “va, populismes, nacionalismes”.

Comprenc l’angoixa dels que diuen que sense llei no hi ha democràcia, perquè això ens porta a la llei de la selva. I, certament, la desobediència és un acte greu. Només es pot desobeir en consciència, i això vol dir sent conscients de les conseqüències. Però, ahir, em mirava els manifestants i pensava: algú podria dir que la majoria dels presents pertany al tipus de gent irreflexiva, arrauxada, intoxicada, manipulada? Algú pot dir que els que són aquí es moren de ganes de desobeir i plantar cara? N’hi havia prou de fer sociologia d’observació per imaginar que l’avinguda Maria Cristina estava plena de milers i milers de biografies de gent complidora, idealista i realista alhora, fins i tot patidora, potser fins i tot racional en un càlcul paradoxal: saben que, de moment, tenen les de perdre davant un Estat que els menysprea, però en consciència no troben altre sortida que fer pinya amb altres patidors responsables com ells i dir-li a l’Estat que el que està passant és una estafa: que vàrem quedar que, en democràcia, totes les aspiracions són legítimes, que, si l’Estat vol derrotar l’independentisme, ho faci a les urnes, no per la força.

No vaig veure ahir cap heroi amb capa entre els manifestants. Més aviat vaig veure-hi gent gran nascuda i crescuda escoltant la consigna “no et signifiquis”. Són els que acaben fent el tomb a la història. Perquè quan tanta gent així surt al carrer és que se senten carregats de raons.

stats